Quan era xiquet, les guerres em semblaven aquelles imatges clàssiques de les pel·lícules bèl·liques: soldats avançant entre ruïnes, explosions a l’horitzó, ciutats arrasades i estratègies militars dissenyades per a la conquesta d’un territori. Amb el temps, vaig comprendre que les guerres ja no es lliuraven només amb pólvora i metralla. Algunes de les més devastadores es combaten amb aranzels, sancions i bloquejos econòmics. No fan soroll, però destrueixen vides. No provoquen cràters, però enfonsen economies senceres. No disparen míssils, però arrasen ecosistemes de forma irreparable.

Vivim en un món hiperconnectat, on cap regió és una illa, per molt que alguns encara s’entesten a creure-ho. Cada producte que consumim, cada recurs que explotem i cada bé que importem forma part d’una xarxa global que depén d’un equilibri frágil, quasi imaginari. Quan es talla eixe flux amb sancions o bloquejos, l’efecte dòmino és imparable: es trenquen cadenes de subministrament, s’enfonsen sectors productius, la pobresa s’expandeix i, en paral·lel, es multipliquen els desastres ecològics. El que comença com una disputa política acaba convertint-se en una crisi alimentària, un augment d’emissions o una desforestació massiva en l’altra punta de la Terra.

Però no es tracta només de com es comercia, sinó de què i a quin cost. L’economia global ha estat tradicionalment cega davant el seu impacte ecològic, tractant la Terra com una font inesgotable de recursos i un abocador sense conseqüències. Si volem un futur habitable, el comerç ha d’adoptar un model responsable que prioritze la sostenibilitat per damunt del benefici a curt termini.

L’economia global s’ha basat en una lògica de creixement descontrolat i la destrucció ambiental. Els països i les empreses competeixen per extraure el màxim benefici al menor cost possible, devastant boscos, contaminant rius i empobrint poblacions senceres sense cap mecanisme real de contenció.

El problema és estructural: les regles del joc incentiven la destrucció. Si un país restringeix l’explotació de recursos per raons ecològiques, perd competitivitat davant d’aquells que no tenen escrúpols. Si una empresa aposta per la sostenibilitat, es veu desplaçada per competidors que contaminen més, però produeixen més barat. La paradoxa del comerç internacional és que els qui respecten la Terra tenen menys oportunitats d’èxit.

El resultat és una economia mundial basada en la sobreexplotació, on els ecosistemes es converteixen en mercaderia i el medi ambient és només una variable secundària en les grans decisions econòmiques. Aquest sistema ja és insostenible. Però quan les grans potències decideixen convertir-lo en un camp de batalla, el dany es multiplica.

Si el comerç tradicional ja és destructiu, les guerres comercials són un accelerador del col·lapse. Quan les grans economies entren en conflicte, les seues decisions desencadenen crisis en cadena, amb conseqüències que van molt més enllà dels aranzels i les sancions.

Un exemple clar és la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina. Quan els EUA van imposar aranzels a la soja nord-americana, la Xina va buscar nous proveïdors a Sud-amèrica. El resultat? Milers d’hectàrees de selva amazònica talades per a satisfer la nova demanda i milers de persones desplaçades dels seus territoris ancestrals. L’impacte ecològic i humà d’una decisió purament econòmica va ser catastròfic.

Quan Europa va tallar les importacions de gas rus arran de la invasió d’Ucraïna, molts països van haver de buscar alternatives ràpides. I quina va ser la resposta immediata? Tornar al carbó. Centrals elèctriques que havien sigut desmantellades per reduir emissions es van reactivar de la nit al dia, destrossant dècades d’esforços per a la transició ecològica.

Recordem el cas de Cuba, sotmesa a un bloqueig econòmic durant més de seixanta anys; és un cas paradigmàtic. Quan un país es veu forçat a sobreviure sense accés a recursos bàsics, l’única opció és explotar al màxim el que té a l’abast. Això ha portat a la sobreexplotació del sòl, la dependència de combustibles contaminants i l’ús d’infraestructures obsoletes que incrementen la petjada ecològica del país, amés de la pobresa extrema.

En tots aquests casos, les guerres comercials han empitjorat encara més un sistema econòmic ja de per si destructiu. La falta d’un comerç regulat i responsable porta a crisis econòmiques, i les crisis econòmiques acceleren el deteriorament ambiental. És un cercle viciós en què, com sempre, les víctimes són els qui menys capacitat tenen per a reaccionar.

Si volem un futur habitable, hem de redefinir el comerç internacional. Necessitem normes que prioritzen la sostenibilitat, acords que penalitzen la destrucció del medi ambient i mecanismes per a garantir que el desenvolupament econòmic no es faça a costa de la biodiversitat.

Però, abans que això siga possible, cal evitar que les grans potències comercials declaren guerres econòmiques que enfonsen regions senceres en la pobresa i el col·lapse ambiental. La geopolítica actual ha convertit el comerç en una arma, i això ha de canviar urgentment.

El comerç no pot continuar sent una eina per a l’expansió econòmica a qualsevol preu. Necessitem un sistema en què els acords comercials siguen una via per protegir la Terra, no per destruir-la.

La globalització ens ha demostrat que l’economia mundial és una xarxa fràgil i interdependent. Quan un país decideix alçar murs comercials, el dany no es limita als seus enemics polítics; s’escampa per tota la Terra. La pobresa augmenta, les indústries locals col·lapsen i els ecosistemes són els primers a pagar les conseqüències.

El comerç mundial, tal com està plantejat, és ja insostenible. Però si a això li sumem les guerres comercials, el resultat és la multiplicació de la devastació. Abans de poder reformar el sistema, hem d’impedir que els països amb més poder econòmic utilitzen l’economia com una arma de guerra.

La pregunta no és si el comerç ha de canviar (perquè la resposta és evident). La pregunta és si serem capaços d’evitar que la guerra econòmica continue accelerant el col·lapse ambiental i social abans que siga massa tard.