Ja som conscients que la crisi climàtica no és una amenaça llunyana ni una predicció per a les generacions futures. És una realitat que ens colpeja amb força, condiciona la nostra vida quotidiana i posa a prova la capacitat de lideratge dels governs. Quan aquests no responen amb anticipació i eficàcia, el desgast polític no només és inevitable, sinó també merescut.

Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, del qual es qüestiona fins i tot la mínima honorabilitat, està començant a patir les conseqüències d’una gestió erràtica de les emergències climàtiques. Inundacions, sequeres, incendis i tempestes devastadores no són simples fenòmens meteorològics. Són proves de foc per a qualsevol governant. I, de moment, el seu balanç no pot ser més decebedor.

El canvi climàtic no avisa, simplement arrasa. I quan ho fa, deixa al descobert no només les mancances estructurals d’un territori, sinó també les ineficàcies d’un govern. La diferència entre un lideratge competent i un de nefast es mesura en la capacitat d’anticipació i prevenció. I en això, l’executiu de Mazón està fallant de manera alarmant.

Quan el clima es desferma, la ciutadania espera respostes ràpides i eficients. No valen excuses ni justificacions burocràtiques. La gent vol veure coordinació, previsió i capacitat d’anticipació. Però el govern de Mazón s’ha vist desbordat per fenòmens que qualsevol administració responsable hauria d’haver previst amb antelació.

Les últimes tempestes torrencials han deixat al descobert que no hi ha un pla de prevenció sòlid. Carrers convertits en rius, infraestructures col·lapsades i respostes tardanes han estat la tònica dominant. En un territori especialment vulnerable a aquests fenòmens extrems, la improvisació no pot ser una opció. Les polítiques reactives ja no serveixen: cal actuar abans que arribe la catàstrofe.

Però la crisi climàtica no només inunda carrers, també arrasa boscos. Els incendis forestals han sigut una altra gran prova per al govern de Mazón. Al País Valencià, on el foc ha sigut històricament un enemic recurrent, la inversió en prevenció hauria de ser una prioritat absoluta. I, no obstant això, els dispositius d’extinció continuen infrafinançats i sense mitjans suficients per actuar amb rapidesa i contundència.

El problema no és només econòmic. És un problema de mentalitat i prioritats. No es pot governar mirant a curt termini, esperant que les crisis es resolguen soles. No es poden escatimar recursos en protecció civil, plans de gestió forestal o infraestructures resilients. Governar en temps de crisi climàtica significa invertir abans que el problema esdevinga un desastre. I això és exactament el que Mazón no està fent.

Un dels errors més greus de Mazón ha sigut la seua proximitat als discursos negacionistes del canvi climàtic. En comptes d’assumir un lideratge clar i compromés, el seu govern ha preferit coquetejar amb la retòrica de l’extrema dreta, que continua qüestionant l’evidència científica i posant en dubte la necessitat d’actuar amb contundència davant la crisi ecològica.

Aquest plantejament no només és irresponsable, sinó que és perillós. La ciutadania cada vegada és més conscient que la crisi climàtica no és un invent ni una exageració. És una realitat tangible que afecta directament la vida de les persones: des de la disponibilitat d’aigua fins a la seguretat de les llars davant d’inundacions i incendis.

Aliar-se amb els sectors negacionistes no només posa en risc el territori, sinó que també té conseqüències polítiques greus. La gent no vol un govern que negue l’evidència. Vol un govern que actue. I quan es demostra que la inacció té conseqüències desastroses, el càstig arriba.

El preu d’aquesta irresponsabilitat és alt. Sense inversions estratègiques en prevenció i adaptació, el territori esdevé cada vegada més vulnerable. Les infraestructures es deterioren, la gestió de recursos naturals es fa insostenible i els impactes climàtics es multipliquen. No es tracta només d’un debat ideològic. És una qüestió de supervivència.

En aquest context, la idea de llibertat també ha de redefinir-se. No podem assumir les tesis neoliberals descontextualitzades.

Ja no es pot vendre la idea que ser lliure significa consumir sense límits, explotar recursos sense mesura i urbanitzar sense planificació. Ara sabem que aquest model no només és insostenible, sinó que és una amenaça per a la mateixa llibertat futura.

No és llibertat destruir ecosistemes si després ens falta aigua. No és llibertat construir sense control si després les inundacions arrasen barris sencers. No és llibertat contaminar l’aire i els sòls si després en patim les conseqüències en forma de malalties i catàstrofes irreversibles.

La veritable llibertat és aquella que garanteix un futur viable per a totes i tots. La que ens permet viure sense la por constant a les catàstrofes anunciades. I aquesta llibertat no s’aconsegueix sola: és responsabilitat dels poders públics fer-la possible.

Els governs que no afronten la crisi climàtica amb la seriositat que mereix paguen un preu polític molt alt. Ja ho hem vist en altres països: dirigents que han menystingut la importància de la transició ecològica o que no han invertit en prevenció d’emergències han acabat sent castigats a les urnes quan les catàstrofes han colpejat amb duresa.

Mazón, que va arribar al poder prometent una gestió eficient i moderna, es troba ara en una situació en què l’eficiència es mesura en la capacitat de previndre desastres i minimitzar-ne els danys. I en aquest aspecte, el seu govern està fracassant.

El canvi climàtic ja no és només una qüestió de supervivència ecològica, sinó de supervivència política. Els qui no ho entenguen, els qui no actuen amb responsabilitat i valentia, es trobaran tard o d’hora davant la mateixa realitat: que en temps de crisi, la incompetència es paga cara.

I en el cas de Mazón, el rellotge ja està en marxa.