El bosc global: una metàfora per entendre la humanitat i el planeta
Imaginem, per un moment, que tota la humanitat forma part d’un mateix ecosistema, com si fórem arbres d’un gran bosc global. Cada persona, cada comunitat o cada país serien branques que, amb les seues fulles i arrels, contribuirien a l’equilibri general del bosc. Aquest bosc no és només natura; és la metàfora viva del nostre món completament interconnectat, on el benestar d’un arbre depén de la salut del sistema complet i de totes les altres branques que l’envolten.
Si observàrem aquest bosc dels humans des d’un dron, seria inevitable adonar-se que no totes les branques han crescut de la mateixa manera. Algunes han prosperat, estenent-se i enfortint-se gràcies a l’abundància de llum i nutrients, mentre altres, carregades amb un pes excessiu o privades dels mínims recursos essencials, lluiten per mantindre’s dretes. Aquest desequilibri no és casual. Reflecteix el funcionament d’un sistema global que, durant dècades, ha afavorit el creixement descontrolat d’unes branques a costa de l’estabilitat i el benestar d’altres.
Si analitzem el fenomen amb més detall, veurem que les condicions que han permés a algunes regions prosperar han sigut possibles gràcies a l’explotació desmesurada de recursos que, en molts casos, provenien de les arrels comunes. Aquest ús intensiu i irresponsable dels recursos ha alimentat un sistema econòmic que, tot i portar prosperitat a algunes parts del bosc, ha deixat moltes altres en situació de vulnerabilitat extrema. Ara, davant l’amenaça del canvi climàtic i la crisi ambiental, la salut de tot el nostre bosc global està en risc.
Els països industrialitzats representen aquelles branques que s’han expandit ràpidament, impulsades per un ús intensiu i irreflexiu de recursos i una dependència absoluta dels combustibles fòssils. Aquests països han acumulat gran part dels beneficis del sistema econòmic global, però sovint ho han fet sense considerar els límits del bosc. Al mateix temps, altres branques, com les dels països en vies de desenvolupament o les àrees rurals del primer món, han hagut de suportar el pes de les conseqüències: desforestació, pèrdua de biodiversitat, sequeres i inundacions.
Segons l’Informe sobre el Carboni Global, més del 70% de les emissions acumulades des de la Revolució Industrial provenen dels països desenvolupats. En canvi, les nacions amb economies fràgils, que han contribuït mínimament al problema, són les més afectades pels impactes climàtics. Aquestes desigualtats han generat un deute ecològic que no podem ignorar. Reconéixer aquest deute no és només un acte de justícia, sinó un requisit per a construir una economia equitativa i solidària que regenere el bosc global i el torne més resilient i preparat per al futur.
Les desigualtats climàtiques són evidents. Els països amb economies més vulnerables, que han contribuït poc a la crisi climàtica, pateixen desproporcionadament les conseqüències. Les comunitats indígenes i rurals, que depenen directament dels recursos naturals per a sobreviure, es veuen amenaçades per la degradació ambiental. Les zones urbanes marginades, sovint amb infraestructures deficients, són les més afectades per inundacions, onades de calor i altres fenòmens extrems.
En un context en què una DANA ha causat unes devastadores i mortals inundacions a l’Horta Sud de València, just a casa nostra, hauríem de recordar que, encara que no ens arribe cap informació per cap mitjà, les illes del Pacífic s’enfronten a la pujada del nivell del mar, les regions de l’Àfrica subsahariana pateixen sequeres severes, i els països del sud-est asiàtic experimenten tempestes tropicals cada vegada més intenses. Aquestes realitats ens mostren que el canvi climàtic no afecta tothom per igual. Algunes branques carreguen un pes molt més gran, i és imprescindible que no oblidem aquest factor si volem avançar cap a una transició justa.
Assegurar la supervivència del bosc global exigeix un canvi profund en el nostre sistema econòmic i social. No podem continuar ignorant aquestes desigualtats. No es tracta només de garantir que totes les branques cresquen amb força i equilibri, sinó també de reconéixer el pes històric que algunes han hagut de suportar. Això significa redissenyar l’economia perquè, a més de ser sostenible, siga solidària i justa.
El concepte d’una economia al servei del bosc global implica prioritzar la col·laboració internacional i redistribuir recursos de manera equitativa. Les responsabilitats no poden ser les mateixes per a tothom. Les societats que han contribuït més al problema han d’assumir el lideratge en la transició, proporcionant recursos financers i tecnològics. Els pobles i les nacions en vies de desenvolupament necessiten accés a tecnologies sostenibles, com les energies renovables i l’agricultura resilient i regenerativa, per a créixer sense repetir errors del passat.
A més, la crisi climàtica està desplaçant cada vegada més persones de les seues estimades llars. És imprescindible establir polítiques globals que garantisquen els drets bàsics per als refugiats climàtics, oferint-los suport i protecció. Al mateix temps, la transició cap a una economia sostenible ofereix l’oportunitat de generar llocs de treball en sectors com les energies netes, la gestió de residus o la restauració d’ecosistemes. Aquesta ocupació verda ha de ser accessible a totes les comunitats, especialment a les més vulnerables.
Cuidar del bosc global és cuidar de cada una de les seues branques. La força d’aquest ecosistema depén de la col·laboració i de l’equilibri entre totes les seues parts. La sostenibilitat no és només una qüestió tècnica, sinó un compromís amb la justícia i la solidaritat. Si volem garantir que aquest ecosistema viu continue prosperant per a les generacions futures, hem d’actuar amb urgència i decisió.
Cuidar del bosc global significa entendre que cada acció compta. Només així podrem construir un futur més just, resilient i habitable, on totes les branques tinguen l’oportunitat de créixer de forma harmonitzada.
Pot ser aquesta la clau per a afrontar els reptes climàtics i socials que ens esperen com a espècie?
