Durant els darrers temps de capitalisme exacerbat, l’energia ha estat sinònim de grans infraestructures: centrals tèrmiques monstruoses, nuclears amenaçadores, gegants aerogeneradors en muntanyes i altiplans desafiant el vol d’aus migratòries, i fileres interminables de panells solars ocupant camps de cultiu.

Però, amb una mirada renovada cap al futur, cal entendre que darrere de cada kilowatt consumit hi ha molt més que una qüestió tècnica o econòmica. Hi ha una decisió fonamental sobre com volem viure, qui controla els recursos i quin futur volem per a la Terra. Les comunitats energètiques són la resposta per canviar aquesta realitat i demostrar que l’energia pot ser una eina de transformació social, democràtica i ambiental.

El canvi climàtic s’accelera i el model energètic tradicional s’ha convertit en un problema tant econòmic com ecològic. El País Valencià és un dels territoris més vulnerables a aquest fenomen: l’augment de les temperatures, la reducció de les precipitacions i la desertificació estan posant en perill tant els ecosistemes com l’activitat econòmica.

Continuar depenent d’energies fòssils i nuclears, i d’un sistema de producció centralitzat, no només és insostenible, sinó que condemna el territori a una dependència econòmica i ambiental de grans corporacions. Les comunitats energètiques representen una resposta eficient i necessària per descentralitzar l’energia, democratitzar-ne l’accés i reduir les emissions contaminants.

El model és senzill: grups de ciutadans, empreses i administracions locals s’organitzen per generar i compartir energia renovable. Això permet que l’electricitat produïda es quede en el territori, evitant la dependència d’un sistema centralitzat que prioritza els beneficis de les grans companyies per damunt del benestar de la població.

Al País Valencià, diverses comunitats energètiques estan demostrant que aquest model funciona. Catarroja Renovable ha permés que molts veïns produïsquen i consumisquen la seua pròpia electricitat, reduint la factura de la llum i augmentant l’autosuficiència energètica del municipi. Aquesta iniciativa ha creat un model en què les persones ja no són simples consumidores, sinó participants actius en la generació i gestió de l’energia.

Sapiens Energia, a Alzira, Canet de Berenguer i altres municipis de les nostres comarques, ha impulsat projectes d’autoconsum col·lectiu basats en la col·laboració entre ciutadania i institucions. Mitjançant la tecnologia i la intel·ligència col·lectiva, aquests projectes han permés reduir costos, fomentar la transparència i fer que l’energia renovable siga accessible per a tothom.

A la Comunitat Energètica de la Plana, a la Vall d’Uixó, la ciutadania, les pimes i l’economia social han unit forces per impulsar una energia neta i de proximitat. Aquest model no només ha permés reduir la dependència de les xarxes convencionals, sinó que també ha sigut clau per combatre la pobresa energètica i assegurar que cap veí es quede sense accés a electricitat per raons econòmiques.

Durant dècades, l’energia ha estat en mans de grans companyies que han decidit preus, condicions i infraestructures sense tindre en compte les necessitats de la ciutadania. Aquest model centralitzat ha deixat moltes zones sense infraestructures adequades per accedir a una energia neta i assequible.

Les comunitats energètiques canvien aquesta lògica i posen l’energia a les mans de les persones. Quan la ciutadania pren el control de la producció i la gestió de l’energia, desapareixen els intermediaris que especulen amb els preus i es garanteix que l’energia es gestione amb criteris socials i ambientals, no només econòmics.

Així, la transició energètica no és només una qüestió tècnica i de poder econòmic, sinó també una qüestió de justícia social. L’accés a l’energia ha de ser un dret, no un privilegi, i aquest model garanteix que les decisions sobre el subministrament energètic es prenguen de manera col·lectiva i democràtica.

El canvi climàtic ja no és un problema del futur. Cada any, el País Valencià viu més incendis, sequeres prolongades i pluges torrencials. L’actual model energètic, basat en combustibles fòssils i una producció descontrolada, no fa més que agreujar la situació.

Les comunitats energètiques són una de les respostes més eficients per reduir emissions i restaurar el medi ambient. Molts dels projectes inclouen accions de reforestació, ús eficient de l’aigua i protecció d’ecosistemes locals. Són part de la solució.

A més, aquest model evita la massificació de macroparcs solars i eòlics, apostant per una implantació equilibrada i respectuosa amb el paisatge. En lloc de destruir el territori, com han fet algunes instal·lacions a gran escala, les comunitats energètiques aprofiten espais ja existents com cobertes d’edificis i zones urbanes infrautilitzades.

L’aposta per les comunitats energètiques no hauria de ser una excepció, sinó la norma. El model actual, basat en la dependència d’energies fòssils i en un mercat controlat per grans empreses, no és viable a llarg termini.

Cal avançar cap a una sobirania energètica real, on cada municipi, cada barri i cada poble puga decidir el seu model energètic i gestionar-lo sense intermediaris especulatius. Això implica un canvi de mentalitat i de polítiques, amb més suport institucional i un marc legal clar que prioritze el bé comú per damunt dels interessos de les grans elèctriques.

El País Valencià té el potencial per convertir-se en un referent en transició energètica i democràtica. Amb sol, vent i un teixit social actiu, la transició cap a un model més just i sostenible és possible si la ciutadania es converteix en protagonista del canvi.

Les comunitats energètiques són molt més que una alternativa ecològica: són un símbol de democràcia, d’autonomia i de resiliència. Representen una nova manera d’entendre l’energia, basada en el bé comú, la participació i la protecció del territori.

Si volem un futur sostenible per al País Valencià, cal deixar de ser simples consumidors i convertir-nos en agents actius del canvi. Les comunitats energètiques ens demostren que un altre model energètic és possible i necessari.

La pregunta no és si hem de fer el canvi, sinó si ens atrevim a fer-ho abans que siga massa tard.