Fa uns anys vaig viatjar a Londres amb uns amics ben volguts. Era una d’aquelles escapades mig improvisades, carregades d’entusiasme i emoció, on cada carrer es convertia en una xicoteta aventura. Caminàrem per la riba del Tàmesi, ens perdérem pels mercats de Camden i ens meravellàrem amb els tresors del British Museum. Però, enmig de la majestuositat d’una metròpoli frenètica i del seu ritme imparable, el que realment em va sorprendre va ser el funcionament del seu transport públic per als usuaris.
Cada vegada que utilitzàvem el metro, un autobús o un tramvia, el sistema calculava automàticament la tarifa més econòmica. Si fèiem diversos trajectes al llarg del dia, no ens cobraven cadascun per separat, sinó que aplicaven la combinació més avantatjosa. I tot això amb una simple targeta contactless, sense necessitat de comprar bitllets ni de calcular tarifes. No calia reclamar res, ni justificar res, ni lluitar perquè et cobraren el preu correcte. El sistema ja treballava per a tu.
I aleshores em vaig fer la pregunta que encara ressona en el meu cap: per què no funciona així la nostra societat?
Per què no tenim sistemes que prioritzen el benestar de les persones per defecte? Per què, en lloc d’una sanitat garantida, una educació accessible, o una protecció ambiental efectiva, hem d’estar sempre barallant-nos per aconseguir el que ja hauria de ser nostre per dret?
Si el transport públic de Londres ha pogut trobar la millor combinació per als seus ciutadans, per què no ho poden fer la sanitat, l’educació, els serveis socials i la defensa del medi ambient?
Les persones – o les famílies, o els col·lectius – que necessiten una beca, una indemnització, una ajuda a la dependència o un subsidi no haurien d’estar atrapades en un laberint burocràtic. Si tenen dret a aquestes prestacions, el sistema hauria de gestionar-ho automàticament, igual que el transport de Londres calcula la millor tarifa.
Però no. El sistema no et dona el que et correspon si no ho demanes. I no només ho has de demanar, sinó que has de passar per un calvari administratiu, omplir cordilleres senceres de documents i, moltes vegades, tornar a començar de zero perquè alguna instància s’ha extraviat màgicament.
Les ajudes a la dependència arriben massa tard. Els joves han d’esperar mesos per a rebre una beca que necessiten en aquell mateix moment, si no volen acudir als crèdits bancaris. Les persones afectades per desastres naturals, com el recent cas de la DANA en València, han de justificar cada detall de les seues pèrdues i esperar anys per a palpar una indemnització.
Per què la nostra societat no actua de manera proactiva i assegura que cada ciutadà rep allò que li pertoca sense haver de lluitar contra innombrables obstacles per aconseguir-ho?
Un estat just i eficient no posa obstacles als ciutadans perquè demanen allò que és seu per dret. Al contrari: hauria d’anticipar-se a les seues necessitats i garantir que ningú es quede enrere.
La ciutadania crida que la salut no hauria de ser una loteria, però massa sovint ho és. No hauria de dependre d’on vius, de la teua renda o de si l’hospital que et toca és públic o privat en règim de concessió. Al País Valencià, moltes persones viuen amb la sensació que han d’estar lluitant contínuament per un dret suposadament garantit, com és la sanitat pública, universal i de qualitat.
Llistes d’espera interminables, urgències saturades, falta de personal i hospitals gestionats per empreses que prioritzen els beneficis per damunt de la qualitat assistencial. Per què la sanitat no funciona com el transport de Londres?
Si la sanitat pública estiguera pensada realment per a la ciutadania, cada pacient rebria la millor atenció possible de manera automàtica. Si un hospital està col·lapsat, el sistema hauria de derivar-te a un altre centre sense que hages de fer tràmits infinits. Sense paperassa, sense intermediaris, sense haver de convertir la teua salut en una lluita diària.
I passem a un altre puntal del nostre poble, social, democràtic i de dret: un país que no garanteix una educació de qualitat es condemna al fracàs. Però, en lloc d’enfortir el sistema públic, el govern valencià aprova instruments normatius com la Llei Rovira, que afavoreix descaradament les escoles concertades i redueix el paper de l’educació pública en benefici de la privada.
Però encara hi ha més. Aquesta llei fomenta la segregació per llengua, afavorint la separació entre alumnes segons la llengua vehicular, fet que empitjora la cohesió social i perjudica l’aprenentatge del valencià, una llengua que, lluny de ser un problema, és una oportunitat. Saber valencià obri portes, multiplica opcions i permet accedir a llocs de treball tant dins com fora del territori.
Si l’educació funcionara com el transport de Londres, cada alumne tindria accés a la millor escola possible, amb els millors recursos i les millors condicions, sense dependre de la renda de la seua família o de tries d’idioma sense sentit ni trellat.
I no em deixaré la reflexió des d’una perspectiva ambiental, arribat el moment en què el canvi climàtic ja és una realitat innegable: totes les polítiques urbanístiques haurien d’estar enfocades a la sostenibilitat.
Doncs no. Encara veiem com s’aproven lleis urbanístiques que afavoreixen l’especulació i la destrucció del territori. Mentre altres països estan blindant les seues zones naturals, ací encara es fan concessions per a destruir muntanyes, urbanitzar la costa i fomentar un model de creixement insostenible.
Si la política ambiental funcionara com el transport de Londres, cada nova infraestructura estaria dissenyada per a respectar el paisatge i reduir emissions, per a defensar la casa comú: la Terra. Així, com en aquell viatge a Londres, en el qual em vaig meravellar amb un sistema de transport que semblava treballar per a la gent, somie en un futur on la nostra societat siga capaç de fer el mateix: posar per davant les persones, garantir els drets i fer que la justícia social no siga una lluita constant, sinó una realitat quotidiana.
