No sé com et dius ni on vius. No sé si tens un nom o si només eres una ombra que es repeteix per tots els pobles i ciutats del País Valencià. Però et reconec a la primera. Apareixes a les converses de bar, als discursos polítics, als comentaris d’internet. Sempre jugant la mateixa partida, sempre amb les mateixes cartes marcades.

Eres un jugador constant, un expert en el pòquer de la negació. Un estrateg del “això no està passant” i del “ens volen enganyar”. I el més trist és que no jugues a soles. Sempre trobes algú que et riu les gràcies, que t’afegix fitxes a la partida, que et dona la raó sense qüestionar res. Comences amb les teues cartes de sempre: negacionista del canvi climàtic, negacionista de la violència contra les dones, negacionista de la unitat de la llengua, negacionista dels drets LGTBI. Sempre el mateix joc.

Fins ara has tingut avantatge. Has sabut aprofitar-te del dubte, de la desinformació, de la comoditat d’una societat que, de vegades, prefereix no mirar. Has jugat fort, sabent que fins i tot amb una parella, un trio o un full, podies fer mal. Però t’avise: la partida està canviant.

Primera mà: el canvi climàtic no és cap fantasia

Alces la cella i poses cara de circumstàncies, però llances la primera carta sobre la taula amb una seguretat insultant:

—El canvi climàtic és un conte! Sempre ha fet calor!

Amb un somriure tranquil, deixe caure la meua resposta.

—Sempre ha fet calor, sí. Però mai tant, mai amb tanta freqüència i mai amb tanta devastació. El Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides ho diu clar: les temperatures mitjanes globals s’han disparat per l’activitat humana.

Però no et rendixes tan fàcilment.

—Sempre hi ha hagut cicles climàtics! Això és natural!

—Natural? Sí, però no a aquest ritme. Els grans canvis climàtics del passat es produïen en milers d’anys. Ara ho estem fent en dècades. Els incendis que devoren els nostres boscos, les sequeres que assequen els nostres camps, la mar que s’engul la costa… Tot això no és una opinió, són fets.

Tu mires les teues cartes amb inquietud. Has jugat la teua millor carta, però la ciència no perd mai.

Segona mà: la violència masclista no és un invent

Tens ganes de recuperar el terreny perdut i tires ràpid la pròxima carta.

—Les feministes s’ho inventen tot! La violència no té gènere!

Ara sóc jo qui alça una cella i pose la meua resposta sobre la taula amb contundència.

—Sí, tota la violència és condemnable. Però les dades són clares: el 85% de les dones assassinades en l’àmbit domèstic ho són a mans dels seus companys homes. No és una opinió, és una realitat.

Tu frunces el front.

—Però també hi ha dones que peguen homes!

Assentisc, però no baixe la guàrdia.

—És cert. Però l’estadística et desmunta la jugada: els assassinats els cometen homes contra dones en la gran majoria dels casos. I no ho dic jo, ho diu la justícia, les dades i les víctimes que ja no poden parlar.

La teua mà tremola. El teu discurs no és només una negació innocent. És una manera de restar suport a les víctimes, de ridiculitzar lluites que han costat vides. Però el truc ha canviat: ara les dones no callen, ara hi ha lleis que protegeixen, ara els carrers es tornen violeta cada 8 de març. I encara que intentes fer trampes, la partida no la guanyaràs mai.

Tercera mà: la llengua no es nega, es parla

Ara vas amb la carta del blaverisme lingüístic, amb la mateixa convicció de sempre.

—El valencià i el català no són la mateixa llengua!

Somric i gire la meua carta.

—Ho diu la Reial Acadèmia Espanyola, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la UNESCO.

Tu t’encabotes.

—Això és política!

—No, la política és la que vol dividir el que la lingüística uneix. Mira, jo ho entenc: nosaltres li diem valencià, perquè és la varietat que parlem ací. Però negar que és la mateixa llengua que es parla a Tortosa, Lleida o Andorra és com dir que l’andalús no és castellà.

T’afones en la cadira. Saps que t’has quedat sense arguments.

Última mà: la diversitat no es qüestiona

Llances la teua última carta com si encara tingueres alguna opció.

—No tinc res en contra dels gais, però per què han de parlar d’això als xiquets?

Amb calma, gire la meua carta i la pose sobre la taula.

—Perquè si no se’n parla, les xiquetes i xiquets que es descobrisquen LGTBI creixeran pensant que estan sols, que tenen un problema. I saps què passa quan se senten sols? Que la taxa de suïcidi en adolescents LGTBI es dispara.

Tu baixes la mirada.

—Però això no és un problema tan greu…

—Ho és. I mentrestant, la societat avança. Cada vegada més gent s’adona que la igualtat no resta, suma. I tu, mentrestant, continues jugant amb una baralla caducada.

El truc de la veritat

La partida s’acaba. Sempre havies guanyat perquè jugaves amb trampes, aprofitant el dubte, la desinformació i la por. Però ara la partida ha canviat. La teua baralla està plena de cartes velles i gastades, i nosaltres hem après a llegir el joc.

Tu jugaves al pòquer de la negació. Però la ciutadania juga al truc de la veritat. I en aquest nou joc, les teues trampes ja no colen.

Potser et tornaré a trobar en una altra partida, amb altres jugadors i en altres taules. Però recorda: ara ja sabem com jugues. I esta vegada, ja no guanyaràs.

Aquesta vegada, la ciència i la veritat han fet escac i mat.